El rol del mestre

La societat d’avui en dia no té res a veure amb la societat d’abans, i per extensió, els mestres actuals no tenen tampoc, o no haurien de tenir, res a veure amb els mestres d’antany. Abans, la figura del mestre estava més enfocada a guardar e instruir als nens, tenien  poca preparació i no sabien res de psicologia de l’infant o metodologia. El mestre era el centre de l’activitat educativa, era el que sabia, i per tant, el que impartia i transmitia els coneixements. El paper del mestre estava llavors bastant definit i la societat no el questionava. El canvi d’una societat industrialitzada a la societat de la comunicació i la informació ha suposat també, un canvi important en el paper del mestre i en els seus recursos i la seva metodologia. Avui en dia, la cosa és molt diferent i ser mestre és més difícil que mai. Com diu Miguel Ángel Santos Guerra al seu blog, ser docent és molt difícil perquè “inmerso en la cultura neoliberal donde prevalecen el individualiso, la competitividad, el eficientismo, la privatización, el imperio del mercado y el olvido de los desfavorecidos, el docente se dedica a cultivar la solidaridad, el saber, el respeto, la dignidad y la compasión con los más débiles”.

El context actual no és idò, el més favorable i el paper del mestre és molt més complexe, com escriu Manuel Rivas: “un buen profesor o maestro tiene que tener el carisma del Presidente del Gobierno,(…); la autoridad de un conserje,(…), y las habilidades combinadas de un psicólogo, un payaso, un disk jockey, un pinche de cocina, un puericultor, un maestro budista y un comandante de la kfor”.

A més a més, com comenta Jaume Carbonell al seu article “¿Qué profesorado para el siglo XXI? Conocimiento, compromiso y cooperación”, el mestre d’avui està envoltat d’un grau més alt de complexitat e incertesa, ja que cada vegada entran i es deriven a l’escola més problemas per part de les familias i la societat. Tot i això trobo, com diu Carbonell, que hi ha raons per ser optimistas i, tot i que potser el rol del mestre és més complicat, ara també tenim al nostre abast molts més recursos. Actualment, un bon mestre també ha de saber integrar les TIC, i en aquest sentit, ha de tenir el que Mishra, P i Koehler, M (2006),  anomenen     “Technological Pedagogical Content Knowledge” (TPAK) . És a dir, un coneixement que integra el coneixement disciplinar, pedagògic i tecnològic, amb el qual es pot aconseguir fer una clase més atractiva i motivadora per l’estudiant. Però, avui en dia, un bon mestre també ha de saber improvisar i tenir capacitat d’adaptació, a part de tenir un nivell alt d’autoestima, perquè el seu paper va més enllà d’explicar o repetir el que diu el llibre de text.  Amb els recursos i metodologies modernes, les maneres d’avaluar també canvien. El mestre es converteix en mediador i guia de l’aprenentatge. És l’encarregat de proporcionar les eines per l’aprenentatge i de controlar el mètode. Per tant,  un bon mestre, a part de tenir "technological pedagogical content knowledge", ha de tenir entusiame i passió pel que ensenya, ha de preocupar-se i involucrar-se amb els seus alumnes i les seves necessitats i també amb les seves familias, per tant ha de saber escoltar i ser empàtic. Els mestres han d’estar en formació contínua i servir de bons models i, sobretot saber despertar la curiositat i les ganes d’aprendre de l'alumne.


"Los educadores forman a sus educandos como los océanos forman a los continentes: retirándose." Holderlin.

Autor: Maria Portas Goodworth 

 Un dels rols del mestre consisteix en guiar als alumnes i possar al seu abast les eines perquè arribin per ells mateixos a "bon port".

 

El sistema educatiu: escola tradicional vs. escola constructiva.

 La realitat ha canviat i conseqüentment el paper de l´escola també ho ha fet. El model d´escola tradicional, transmissora de coneixements no funciona. L´escola hauria de ser un espai integrador on es permetés a cadascu desenvolupar les seves pròpies capacitats que s’entén, són diferents. En aquest sentit, la homogeneïtat de l’escola tradicional només serveix per remarcar les  diferències entre els alumnes. Els alumnes són els que no saben i per tant són els que memoritzen i reprodueixen el que el mestre, el que sap, transmateix. Això es desenvolupa a un espai tancat e individualment, on el temps i els horaris també són tancats i dividits per matèries o assignatures. Els recursos que s´utilitzen també són limitats I la metodologia que s´emplea és exclusivament memorística. L’avaluació és per tant teòrica i sancionadora. Aquest sistema educatiu correspondria a un model de societat industrialitzada. Però la realitat actual és la societat de la comunicació i la informació. Per tant, el sistema educatiu de l’escola tradicional ha quedat obsoleta.

Francesco Tonucci al seu llibre “Ensenyar o aprendre? L’escola com a investigació quince anys després”, analitza i compara l’escola tradicional, transmissiva, amb l’escola constructiva en la qual és l’alumne  el que crea el coneixement. El sistema educatiu de l’escola constructiva orienta a l´alumne per a la vida i per el desenvolupament de les seves capacitats. Els rols de l’alumne i el mestre canvien. L’alumne es converteix en agent, actiu, amb coneixements previs, que raona i construeix el seu pròpi coneixement. És per tant, protagonista del seu pròpi aprenentatge. El paper del mestre esdevé el d’orientador i guia responsable del mètode per el qual l’alumne arriba al seu aprenetatge. L´escola es converteix amb una escola oberta a la comunitat i per tant a la realitat. Els horaris i els recursos són flexibles i els projectes i les metodologies globalitzades. El treball és interdisciplinàri i en grup. La metodología deixa de ser exclusivament memorística i esdevé més pràctica i diversa i com a conseqüència l’aprenentatge significatiu. L’avaluació per part del mestre és contínua, i com a resultat formativa i no sancionadora.

En conclusió, amb un sistema educatiu tradicional basat en el sistema industrial, els alumnes es troben alienats per que no li troban utilitat ni sentit a lo que els hi ensenyen. La manera d´evaluar de l'escola tradicional selecciona, i deixa fora a gent brillant perque els han fet creure que no valien per estudiar res. Per aquesta raó, el sistema educatiu del segle XXI ha de ser capaç de despertar els sentits i els interessos de l'alumne i per extensió de la societat. En aquest sentit, l'escola constructiva s'adequa més perque és més pràctica i significativa ja que està més lligada a la realitat de l'alumne i l'ensenya a pensar. I, en un moment com el que estem visquen ara, on tenir un títol universitari no és garantia de res, es tracte d´això, de fer a la societat despertar!

Finalitats de l´educació

Quines són les finalitats de l´educació? Pareix que la resposta és unànime i que tots estariem d’acord amb els quatre pilars de l’educació que Delors exposa  a “La educación encierra un tesoro”, i que són: saber, saber fer, saber ser i saber conviure. Per Delors, l’educació és adquirir coneixements útils, una cultura general, i després saber utilitzar-los al llarg de la vida. Per tant, que l'individu siga capaç de possar en pràctica els seus coneixements. Que siga capaç de treballar en equip i adaptar-se a les situacions i que tingui respecte als altres. Així, l’educació no és només aprenentatge o adquisició de coneixements, sinó que la finalitat més important és desenvolupar el sentit crític de l'individu, fonamental per viure en societat. Però, la qüestió és que en la realitat, aquests principis de general acceptació, a la pràctica no s´aconsegueixen. I perquè no s´aconsegueixen? 

 Antoni Zavala, al seu llibre "11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias", critíca el caràcter propadèutic i selectiu de l'escola tradicional, és a dir, una educació que no té com a finalitat el plè desenvolupamnet de la persona, sinò que entén l´educació com una acumulació de coneixements i que té com a propòsit fundamental passar al següent nivell. Per tant, la manera d’ensenyar està basat en models de transmissió i reproducció verbal. Ademés, com a conseqüència del caràcter propedèutic de l’educació, l’escola esdevé també selectiva i discriminatòria per aquells que no aconsegueixen els coneixements acadèmics proposats , i que quedarian fora d’ella. La conclusió a la que arriba Zavala doncs, és que l’escola no ha estat pensada per portar a terme una formació integral de la persona. La realitat és que una tasca tant important, amb tanta responsabilitat, i tant complexa, no pot ser només de l’escola. Té que existir una corresponsabilitat, principalment entre escola i familia, i també amb el pròpi alumne. L’alumne ha de saber com i per què aprén. I és evident que l’alumne no aprén i s’educa només a l’escola, en paraules d’en Zavala “nos formamos a partir de todas las experiencias que recibimos y dejan huella en el constante proceso de construcción de nuestra personalitad”. Així doncs, tots tenim algun grau de responsabilitat i per tant el govern hauria de prendre mesures, com diu Antoni Zavala “(…)para que se promuevan experiencias educativas coherentes que incidan en el pleno desarrollo de la personalidad(...)” i, per tant, “(…) la obligación de los poderes públicos es establecer un sistema educativo que permita garantizar el pleno desarrollo de la personalidad de sus ciudadanos y ciudadanas (…)”.

En resum, tot i que l'escola tradicional i el model propedèutic i selectiu, encara té molta vigència; i tot i que, a vegades, pareix que anam capa enderrere com els crancs , hem de ser optimistas i pensar que l’educació som tots. I per tant, entre tots aconseguirem algun dia una formació més professionalitzadora i orientada a la formació integral de les persones. Però, i sobre tot, orientada al desenvolupament del sentit crític de l'individu, vital per viure a la societat actual.                                   

 

                             Autor: Partha Pratim Saha